Quantes desnonades ja no surten als diaris? Quants alcaldes han pactat per fer-me creure corrupte? Quantes presses cada mes per acontentar els banquers? Quants negocis pot fer el llop abans de tornar-se boig? Quantes primeres vegades amb més pànic que plaer? Quants cossos joves, com els nostres, s'han fet aspres d'amagar-se? Quantes hores invertides en pensar com fer la guerra? Quants camins han acabat per faltar-nos carretera? Quanta violència és amagada per prudència? Quants crims protegeix la culpa i escolars entre les urpes? Quanta excusa cada nit per tocar no consentit? Quantes bromes necessito per saber que sóc masclista? Quant dolor en solitud desitjà organització? Quantes dones per conveni han plorat per tenir penis? Quantes vegades la por ha impedit aquell petó? Quantes reines a la tomba amb el cap sobre la nuca? Quantes ONGs per netejar a delinqüents? Quanta hipocresia maquillant filantropia? Quants cops el peó ha de demanar perdó? Quants pecats ens queden per inventar? Quantes coses que no exploten? Quants “peròs” volen dir “no”? Quants culs ara són mullats sense veure mai el peix? Quantes faves té el tortell que tu anomenes llei? Quantes gallines en un sol metre quadrat? Quants exàmens vas passar? Quantes sentències, reverències? Quantes llistes, organismes? Quantes presons per buidar? Quantes bales són perdudes? Quantes urnes que són tombes? Quants crits mai seran rialles? Quants pronoms per fer-me feble? Quantes iaies com la teva han tingut més fills que orgasmes? Quants? Quants? Quants? Quants dies falten? Quant? Quant? Quant? Quant ho farem durar? Sento la història atenta, detecto passes lentes. Sento la pressa al pit, piròmans encenent la nit. Sento el moment present, mutant els cors creixent. Sento que el temps se'n va... Quant ho farem durar? Quantes creences per a quantes matances? Quants dogmes per a quantes vergonyes? Et desafio a olorar el vermell d'aquestes línies Et desafio a amagar el desig a la decència Et desafio a no creure en res més que en preguntes Et desafio a no associar bellesa amb dolor A ser luxúria entre els llençols d'espart, a ser el flux regalimant la vida.

Cada norma que havíem acceptat, cada dictat llençat al nostre cos, el dogma fet ordre natural i els dubtes, noi, ja els entendràs. Els insults que no vam saber copsar, a violència esdevé estructural cada com que hem passat pel sedàs garbellats, ordenats, emmotllats. En deien educació però fèiem exàmens. Els pares firmant l'avaluació, jo pensant en vacances. Traginar entre el zero i el deu: cal aprendre a ser competitiu. Indefineix-te per ser productiu, és taylorisme educatiu. Invertien en nosaltres com fan els brokers en la banca, Henry Ford em feia de tutor i americanes de colors. El timbre puntual, comença la jornada, copia bé l’enunciat -no se si estàs a l’alçada-. Fabriquen nens llestos però els poden abans de ser intel·ligents. Així no aturem la roda. Gira, gira la rata atrapada. I acceptar més excuses retòriques, acceptar-les com a mancances pròpies, digerir-les com a culpa. No posis més excuses. I el pitjor és recordar amb tensió, l'empatia amb el professor. De què treballaràs? Quant vols guanyar? Pensa molt bé a quin barri viuràs. Ja no traginem entre el zero i el deu, traginem entre el llit i el sofà consumint identitats entre el despatx i el bar. De cop entenc que no es pot comprar el temps però és l’unic que venc i cada dia el preu baixa més. Preguntes tramposes, promeses falses. Almenys la boira és sincera... quants enganys per entendre. I sempre dient... No hi ha temps! el que dius és molt interessant, però... No hi ha temps! En realitat, tens tota la raó! però... No hi ha temps, no hi ha temps, no, no! Tocaria preguntar... No hi ha temps! Hem de repensar el model? No hi ha temps! Imaginació destruïda, passes curs, amiga. I acceptar més excuses retòriques, acceptar-les com a mancances pròpies, digerir-les com a culpa. No posis més excuses. I acceptar més excuses retòriques, acceptar-les com a mancances pròpies, digerir-les com a culpa. No posis més excuses.

Soc folclòric, reflexiono. El meu cap, sempre irònic, ha acabat amb tots el tòpics: pragmatisme no teòric. Galopar contradiccions, assumir el nostre poder. Acció, decisió, paradigme antirretòric. La necropolítica es combat amb empatia radical. La necropolítica es combat amb empatia radical. Observo, analitzo, concloc. M'equivoco i torno a començar. Un full en blanc i Foucault al cap. Si tenim por a dir les coses és que qui xerra fa nosa democràcies feudals i és suborn el benestar. Tolerància és violència, excloent no comparteix, perdonem les diferències per poder ser superiors. Tens llibertat si pots pagar, verí de pau adulterada. Jo ja fujo dels experts tertulians oficials. La necropolítica es combat amb empatia radical. La necropolítica es combat amb empatia radical. Observo, analitzo, concloc. M'equivoco i torno a començar. Punt! Puny tancat i Gramsci al cap. És falsa seguretat creure que estàs inclosa: reparteixen el pastís, seràs culpable si no et toca. Accepta-ho, també ets dèbil, treu el cul de la cadira. La cara de qui està exclosa intranquil·litza: et polititza. Qui no enveja sap que admira. La justícia no és la pira, però si cremem tot lo ranci s’il·luminen els camins. La necropolítica es combat amb empatia radical. La necropolítica es combat amb empatia radical. Observo, analitzo, concloc. M'equivoco i torno a començar. Punt! Som mil agulles al paller, sabrem crear-vos problemes, cada dia serem més, no busquem sols quatre lemes. De les costures tibo el fil que ens traurà del laberint. Aquil·les només és fort com li permet el taló. Descartem tantes mentides o creurem ser superiors: el nou punt de partida és ser iman que polaritza.

Amb ortogràfics errors fem cançons millors. Fermentem cada mot, fem semàntic alcohol. Sintaxis inventades, pelvis i marranades. Em faig savi en cagades: problemes no són drames. Em plantejo interrogants, que poden fer-me mal. Harmonies sense acords, ser pulsió sense nom. Assaltar cada veritat, rescatar cada matís. Entre els plecs de la vida, emocions abolides. Fer pessigolles als límits, fer soroll fins que no ens mirin. Quan desordenem les lleis, trobem poemes vells, escorcollo les butxaques, per si hi queda infantesa. Quan la condemna és voler-ho tot ja, la pitjor sentencia és no lluitar. Fugiré dels museus, on tot està mort. Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a qüestionar. Res en el que creure, molt a preguntar. Fugiré dels museus, on tot està mort Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a compartir. Res en el que creure, molt a construir. Auditaré tot el que he après, llegiré del revés, censuraré la prudència, fer virtut de la ignorància. La idea que no escau és ren dir-se abans del KO. Ser la tangent del triangle entre l’avi i la neta. Apassionadament pensar, Hannah Arendt acatar. Poder fer cultura sense entendre partitura. Sabrem trobar l’aire submergit dins de l’aigua. Moderar la prudència, legislar irreverència. Quan la condemna és, voler-ho tot ja, la pitjor sentencia és no lluitar. Fugiré dels museus, on tot està mort. Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a qüestionar. Res en el que creure, molt a preguntar. Fugiré dels museus, on tot està mort Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a compartir. Res en el que creure, molt a construir. No vull semblar tot el que sóc, ho vull debatre amb el sol. Vull confondre’m a mi per discutir els punts de les is. No vull semblar tot el que sóc, ho vull debatre amb el sol. Vull confondre’m a mi per discutir els punts de les is. Fugiré dels museus, on tot està mort. Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a qüestionar. Res en el que creure, molt a preguntar. Fugiré dels museus, on tot està mort Robarem Alexandria al temps i al foc. Res en el que creure, molt a compartir. Res en el que creure, molt a construir.